diumenge, 2 de juny del 2013

Un matí a la biblioteca

(Aquest és un text que vaig escriure el 1994 quan treballava a Londres de corresponsal i que vaig enviar aleshores a la Maria Josep Udina recordant Ramón Fernandez Jurado i la seva aficció per la lectura). Fernández Jurado, antic militant del POUM, lluitador, empressonat a la Model, exilat a Xile, després en el retorn professor de català i d'esperanto, poeta, regidor de Castelldefels i finalment, quan ja estava molt malalt, diputat al Parlament de Catalunya. L'Ajuntament de Castelldefels li havia posat el seu nom a la biblioteca municipal. Sobtadament, una de les mesures del nou govern de Castelldefels va ser treure-li el nom, i posar el "Biblioteca Central". Ahir 1 de juny, va celebrar-se un acte cultural-reivindicatiu on la familia i els amics vam tonar-lo a recordar i a demanar que no esborrin els noms i que es restableixin aquesta mostra de respecte per tota una generació.)


Un matí a la biblioteca

   Veig entrat un home gran però fort. Va coix. Porta bastó i una cartera atrotinada. Duu corbata negra. Omple la taula de papers i de diaris. Treu unes ulleres antigues i arronsa les celles, espessíssimes, per a comprovar el darrer escrit.

   S'ha fet amic de la bibliotecària. Uns dies li regala caramels, uns altres una flor, i fins i tot li ha dedicat un poema. Escriu amb neguit. Apreta el bolígraf i fa les lletres grans, generoses, torçades.

  És un inquiet. Des que va decidir seguir les passes d'aquells anarquistes utòpics, com en Massachs, o d'en Maurín -gent que portava sempre un llibre sota el braç-, no ha parat en el seu afany per la lectura, pels idiomes: el català, l'esperanto. Coneix molt bé la força alliberadora de les lletres pels qui com ell, han nascut i crescut entre els humils. La seva revolució personal consisteix en mantenir una curiositat sense límits per aprendre.

  Escriu sobre les argentines Madres de la Plaza de Mayo, sobre la gitana Carmen Amaya, o sobre el periodista Xavier Vinader. Recorda puntulament cada data clau de la història de Catalunya o de les lluites per la llibertat. Admira Lluís Companys. Reivindica el que ell anomena "la bella memòria", amb "b" alta. Captiva els sensibles amb les frases més tendres i avergonyeix els cínics amb els renecs més abruptes. S'encén amb la polèmica, amb qui posa en dubte el seu catalanisme o qui critica els emigrants. S'enfurisma amb els qui s'aprofiten de la política pel seu lucre personal. Aleshores, fa tremolar la taula i gairebé forada el paper.

  Coneix el que val la comunicació i l'invent de la fotocopiadora -(no vull pensar què passaria avui a l'era d'internet)-Cada dia distribueix els seus articles i poemes a tothom: "la Marieta" (Maria Aurèlia Capmany), la Pepita, l'Alberich, la Ramona, en Pep Solé, la Marta Mata, el "Butlletí de Castelldefels", "el Carrer Gran de Gràcia" o "L'Opinió Socialista".

  Un cop acabada la feina, com a bon ebenista, recull les coses ordenadament. Marxa cap a casa amb el seu pas renquejant. Abans de deixar la sala  li dedica una frase bonica a la bibliotecaria, que, un cop més, es queda perplexa.

Ramon, no saps com et trobem a faltar!.

dissabte, 13 d’abril del 2013

Entre l'escrache i el plasma



El títol no és meu. És de José Manuel Rambla i de molts altres columnistes i dibuixants que han comparat els dos extrems en els  que viu el nostre món polític.

En primer lloc, crec que tothom té dret a la intimitat personal, familiar i al respecte. Defenso, alhora, el dret a manifestació, sempre que sigui pacífica.  Em sorprèn escoltar a estadistes dient que estem arribant a "l'anarquia".  Potser s'hauria de reflexionar si els servidors públics, si el poder, també els bancs i caixes,  han tingut  tots els possibles canals de comunicació oberts amb la societat civil en els últims  anys.. Als fills dels polítics no se'ls ha de molestar. Per descomptat. Però quin orgull ha de sentir un nen quan veu que el seu pare conversa amb els veïns i veïnes sobre els seus problemes.

Als escrache es crida. Segurament consignes que no són agradables. Molts autors han parlat del context de violència contra els més desfavorits del que partim (100.000 desnonaments l'any 2012). Aquesta no és una situació normal. Però algú s'ha preguntat si les finestres del Palace , de la seu de CiU, del PSC, de qualsevol partit, eren prou transparents i les portes eren prou obertes com per què el públic angoixat, amb problemes, com els desnonaments, les preferents, entrés preguntés, denunciés i conversés sobre aquests conflictes? Quan s'han obert?  Abans d'escandlitzar-me per què se li faci un escrache a la consellera Rigau, al bell mig de Ribes de Fresser,  també preguntaria,  quantes vegades ha pogut parlar personalment  amb els pares del CEIP Can Montllor, de Terrassa. Potser sí que els ha vist.

Ha passat un any des que es va començar a preparar la ILP, sobre la Dació en pagament. Els tràmits han estat llarguíssims. Mentre hi ha hagut moltes famílies desesperades, persones que han perdut la vida. I els bans, tractaven de mantenir les clàusules d'uns contractes redactats en una època amb un context absolutament diferent. En aquest interregne què han fet els polítics? Per què s'ha trigat tant a reconèixer el problema?

Potser estem davant la mostra de que falla el sistema polític. La relació politíc-ciutadà en un sistema proporcional de llistes tancades, vot d'obediència i només contacte amb els propis no funciona. El carrer ha hagut d'anar a veure els polítics per què els polítics no tocaven carrer.

M'agrada explicar una experiència que reflexa el sistema majoritari i de circumscripcions molt petites del Regne Unit. Vaig viure un any rellogat a Putney Bridge, al sud de Londres, mentre em confirmaven com a corresponsal. Llogava una habitació a casa d'una periodista, Elizabeth Ground, filla d'un diputat conservador. Vivien en dos cases adossades iguals, una al costat de l'altra.  A les nits, de vegades,  els veïns s'equivocaven i ens trucaven a nosaltres. Quan tenien una qüestió , una pregunta, una crítica, anaven a la cuina del senyor Ground a discutir-ho. Això podia ser molt molest, però els fills,  amb els qui jo convivia,se sentien molt orgullosos. I s'entenia, que dins  del sou del diputat Ground, venia atendre el veïnatge de la circumscripció.

Als Estats Units tothom té accés al correu electrònic, al telèfon i a l'adreça dels despatxos dels diputats i senadors, a qui, de vegades, inunden a cartes i postals, molts cops a crítiques. Va dins del sou. És clar, allà es considera normal, que un dia, si la ciutadans de la seva circumscripció ho demanen, canviï el vot amb un criteri personal, diferent , si cal, al del seu partit. Té capacitat de decidir.

 

Què haurà  passat per què els diputats, senadors, regidors, es desarrelessin tant? M'agrada preguntar quantes vegades els regidors de l'ajuntament de Barcelona s'han reunit amb la PAH, amb els afectats per les preferents ( que no és que vulguin exactament la revolució) . I no només els estaments polítics. També les empreses ho haurien d'haver fet..Quantes vegades els consellers d'administració dels bancs han quedat directament per conversar amb el petit estalviador, amb famílies de jubilats, d'aturats. Qui ha representat el petit estalviador en els consells d'administració dels bancs i caixes?  Ha fallat,  per part dels alts estaments el diàleg amb la societat. Hi hauria una segona gran qüestió de filosofia general pels polítics: Què prefereixen salvar la gent  o salvar els bancs? Seran els bancs, un cop recuperats, els qui salvaran la gent o serà la gent, un cop recuperada, la que salvarà els bancs?

Ara que diuen que  per decret, la policia vigilarà el respecte dels 300 metres  de distància entre ciutadans i els domicilis de polítics en els escraches, jo crec que el ministre hauria de decretar que un dia a la setmana, la policia fes un corredor policial per què els polítics, diputats, regidors, tinguessin obligadament  un "vis a vis", una trobada directa, si es vol amb vidre entremig, amb gent normal, gent del carrer, joves, avis, emigrants. Per què no tothom té Internet. Els polítics han perdut durant anys el "focus" de què estava passant i s'han perdut mediadors.  El periodisme, amb excepcions, també ha perdut aquest paper de "mediador".

Afortunadament ha estat el poder judicial, ha calgut que un jutge de lo mercantil José María Fernández Seijo,  "pequeño gran hombre", elevés la seva petició a la Unió Europea per què es reconegués una legislació injusta. Els polítics, ells, les persones, no són el problema. És el concepte, la forma de fer política. ¿Com és que la legislació estava tant endarrerida respecte la realitat? ¿Ningú no ho veia venir?. La delegació del vot del ciutadà a polític no es fa cada quatre anys, perquè durant els quatre anys s'oblidin del ciutadà fins l'elaboració del següent programa. Qui assegura que hi ha comunicació amb el batec  i el patiment dels ciutadans.

Senyor González no és anarquia, és miopia. Si el treball de polític és millorar la societat, des de la ideologia que sigui, no és pot treballar com mers gestors, com moltes vegades ha fet l'esquerra, d'esquenes a la societat. Cal que els qui estan dalt surtin del plasma i tornin al món real.

L'escrache no és el problema, és el símptoma d'una malaltia social molt greu  i és que la comunicació entre els servidors públics, elegits democràticament, representants dels ciutadans, i la gent més angoixada, no ha funcionat. I cada vegada n'hi ha més. Benvinguts els nous moviments socials que els donen veu. Això no és anarquia. Això és que teníem una elit molt fluixa, autista. Tot això no es cura amb policia, potser es cura amb política.

 

 

 

diumenge, 24 de març del 2013

Regenerar


 

Si mirem al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la definició de la paraula "regenerar" hi ha dues entrades. La primera, referent a teixits, a boscos, significa "produir de nou". La segona, des d'una perspectiva moral, -segons l'IEC-, és fer fer (a algú o alguna cosa) un canvi radical en bé.

 

A imputació per setmana, tot i que siguin casos molt antics, la classe política està fent caure a la població en un dol, un fàstic, que pot trigar molt temps a recuperar-se. Ningú no dubta, que això augmenta quan la població viu uns moments econòmicament molt crítics. La proliferació de casos i imputats,- en major mesura els qui han tingut més poder-, van caient tots en un mateix sac. Que ningú pensi que hi ha algun partit, o una facció concreta, que en pot sortir guanyant. Tots en surten perdent.

 

Fa uns anys va tocar-me seguir el CDS en unes eleccions. Una de les últimes vegades que Adolfo Suárez va participar molt activament en una campanya. Recordo que recolzava a Antoni Fernández Teixidó. I recordo molt especialment una frase que va dir en un míting a Girona, que va deixar-nos glaçats. "Los políticos tienen que estar acostumbrados a vivir entre la mierda. Pero tienen que procurar no mezclarse con ella". Suárez, aquella nit, sortia del to amable, correcte, que el caracteritzava, per dir una frase que és tant impressionant com real.

 

Un altre polític, Pasqual Maragall, va llençar el crit d'alerta del tres per cent en un ple del Parlament. Tothom sabia de què parlava, però fins i tot els de la seva bancada devien pensar que havia traspassat la línia del que es considerava "políticament correcte" .

 

Dos polítics excepcionals, Adolfo Suárez i Pasqual Maragall referint-se a quelcom que tothom podia conèixer, però del que no es parlava en veu alta. Vint anys després, deu anys després, dos personatges, el senyor Bàrcenas, i el senyor Millet, campen pel carrer i, segurament, si tiressin de la manta, tindrien als partits de govern d'Espanya i de Catalunya completament acorralats. Com hem arribat fins aquí?

 

Aquestes setmanes, ha anat arribant  a les redaccions una autèntica espiral d'imputats i de noms de "casos".  Pallarols, Crespos, Bustos, Fernández, Pujol i molts més. La vida política s'ha judicialitzat. Quina és la impressió que poden tenir  les ciutadanes i els ciutadans, quan veuen que  la immensa majoria d'aquests senyors no deixen els seus sous?. Què fan encara cobrant de la Diputació, del Parlament...? El twitter assenyalava aquests dies que "dimitir" no és un nom rús o serbi. En català i castellà és la forma activa d'un verb.

 

Tothom té dret a la presumpció d'innocència. Ja sabem que un imputat pot ser no culpable i coneixem  el linxament injust que estan patint certes persones i famílies. No hi ha dret. Tenint en compte, que sempre hi haurà cavernes mediàtiques que gaudeixin ensenyant les corrupteles a la política catalana. Però el que està en joc en aquests moments és el concepte de servidor públic, de polític, de democràcia. Aquestes persones que no dimiteixen fan un terrible favor al seu partit. Però sobretot perjudiquen a la democràcia, quan la gent no pot ni pagar el lloguer del seu pis i veu que ells segueixen amb els seus sous. Quan veuen que entre els partits, els poderosos es recolzen per què no dimiteixin.

Tant de bo que la classe política, sigui conscient de la dimensió del problema. Quan el president de la Diputació permet que regidors imputats continuïn cobrant el sou a través de la seva entitat. Quan la presidenta del Parlament, permet que una bona colla diputats segueixin en els seus escons. A qui defensa, a qui beneficia?. No s'hauria de fer un "canvi radical en bé".  Que marxessin amb tot el respecte públic a casa, i que després, passat el judici,  tornessin a primera fila. Potser la crisi ha fet acabar una època de favors monetaris, però els polítics també haurien d'estar a l'alçada de les circumstàncies, molt complicades, i apartar-se de l'endogàmia i la prepotència. Polític vol dir "servidor públic".

És evident que es necessita una nova llei de Finançament de Partits polítics. Potser caldrà modernitzar i coordinar els sistemes de revisió de comptes de les administracions, del tribunal de comptes,  de la fiscalia antifrau i anticorrupció. Potser s'haurien de marcar per llei els topalls en els sous i les dietes del polítics.  Fins i tot potser hi hauria d'haver-hi un gran comitè nacional d'ètica. Però també hi ha una altra cara de la moneda. El sector privat s'ha d'involucrar com aliat de la causa. Hem de treure'ns prejudicis sobre els temes de corrupció, reconèixer que existeix, que ha estat bastant generalitzada i passar a una època on no hi hagi "favors" que valguin.  Que no s'admetin favors dels grans holdings.  És possible? Que les requalificacions, adjudicacions d'obres o contractes passin a ser transparents.  Tothom hi guanyaria.

Potser els catalans havíem pensat que la corrupció, petita, mitjana, gran, no anava amb nosaltres. Potser estàvem entusiasmats en altres temes. Potser la premsa subvencionada  no tenia molt interès en esclarir segons què. Ara, el que hem de desitjar que la justícia faci la seva feina. Però, molt més enllà,  els partits i la societat civil haurien de deixar clar que volen començar una nova etapa, una nova transició, on tornem a recuperar l'esperit d'una comunitat que sap reconèixer els errors i es respecta a ella mateixa.