Tres dones i una càmera

 

 

El programa Informe Semanal ha emès un reportatge anomenat Polio contra el Olvido en el que he col.laborat. Bàsicament és l’experiència personal de tres dones amb una força increïble. Ana Liébanas, Angeles Sierra i Carmen Urbano. Les tres van agafar la polio a principis dels anys seixanta. Dos d’elles van passar molt temps internades a institucions.  Després de molt esforç van poder entrar al món acadèmic i al món laboral. Ara, en arribar a una edat mitjana, la polio s’ha reproduït però afectant pulmons, cor, creant una fatiga general. Van acceptar fer aquest programa per a fer un crit d’atenció per què investigadors i laboratoris estudiïn sobre la síndrome post-polio. Que tant metges com autoritats sanitàries prenguin consciència de la seva existència.

No hi ha un periodisme millor que explicar històries de la gent, de lluita, de crisi i de superació. En aquest cas Ana, Angeles i Carme han desenvolupat un “gen” especial, el de l’activisme. Angeles ens deia: “Com que jo ho he passat malament, lluitaré cada dia de la meva vida, per a que altres no ho passin així”. Angeles Sierra participa ara al moviment 15-M a la seva ciutat de Valladolid.

El reportatge va sortir sol. En l’edició va tractar-se nomes d’entrecreuar les vivències d’aquestes tres dones, d’emmarcar-ho amb la visió històrica del metge i historiador de la Universitat de Salamanca Juan Antonio Rodríguez i de començar amb la magnifica mostra fotogràfica de retrats amb gent amb polio de Berni Millet, que s’exposava a l’edifici Fonseca. Crec que el documental agradarà. Tots els de la nostra generació anàvem a prendre la famosa vacuna oral amb un terròs de sucre. Tothom coneixia algú que patia polio, a la família o entre els veïns. Però després, no hem estat conscients de la lluita d’aquestes persones per aconseguir una vida independent.

 

Deia que això és el més gratificant del periodisme. Recordo amb molta emoció dos reportatges més: Un Informe Semanal que vam rodar a l’estiu de 1989 o 1990. Es deia Se acabó la Parálisis. Descrivia com un col·lectiu de joves amb paràlisi cerebral van començar a entrar en contacte amb el món dels ordinadors, en concret a l’escola Pont del Dragó de Barcelona. Gràcies a les adaptacions per que poguessin treballar amb l’ordinador van aconseguir, primer de tot, comunicar-se, i després aprendre i avançar en la integració educativa i laboral. Eren anys de moltes esperances. En aquell reportatge vaig conèixer la gran amiga Rosa Ortolà, una dona que també “és la caña”.

 

Acaben de celebrar-se els 25 anys del Projecte Home a Mallorca. I això m’ha fet recordar un seguit de reportatges a Línia 900, que dirigia Jaume Vilalta. Recordo que vam rodar durant mesos, fins i tot anys. fent el seguiment de persones, avui amics, que havien ingressat al Projecte Home de Mallorca, dirigit per Tomeu Català, per a rehabilitar-se de la droga. Recordo una escena que valia tot el reportatge i era la conversa de tu a tu entre un pare i una mare, la família Quetglas, descrivint el patiment entorn el fill que estava ingressat. Aquell diàleg entre en Joan pare i la Maria, per a mi, hauria de passar a la història de la televisió.

 

Avui quan parlo amb alumnes de periodisme televisiu la meva primera recomanació és que no hi ha un veritable reportatge si no hi ha una historia viva, si no hi ha persones al darrera. Quan aquestes persones accedeixen a compartir la seva vivència, el seu sentiment, és excepcional. No és sensibleria, és sentiment, és humanitat. Però, per això, l’equip entrevistador ha de treballar un temps, ha de generar confiança. Una cosa que amb les presses i canvis d’horaris i personal del periodisme actual és gairebé impossible.

Voldria trencar una llança a favor de la televisió pública, de TVE, de TV3, de BTV, etc. De programes com Informe Semanal, En Portada, Línia 900, el Repor, Sense Ficció, 30 minuts. A part de la informació diària, la política, l’economia, internacional, esports...molts col·lectius, els anhels, els patiments de molts ciutadans i ciutadanes no podrien reflectir-se si no fos per aquests tipus de programes de reportatges. Només aquest tipus de documentals  poden dedicar un temps a les persones, a les seves inquietuds i a les seves reivindicacions. Jo també penso que no hi ha millor informació internacional o econòmica que la que parteix de la situació de les persones individuals. En programes així, ens podem permetre tenir temps per una mirada més ample que la que surt de comunicats i rodes de premsa, que reflectir una visió crítica de la nostra situació i de la nostra història i recuperar moltes coses de l’oblit.

 

Per això ha estat tan fàcil poder parlar amb Ana Liébanas, Ángeles Sierra i Carme Urbano. Jo crec que fa trenta anys que sabien el que volien dir. Només vam haver de posar la càmera. Sabien que en el franquisme van ser objecte d’una negligència o un engany i ara no volen que la democràcia les condemni a l’oblit. Els qui van ser els nens i les nenes de la polio, tenen molt clar el seu missatge. La part més crítica és quan un doctor de Vall d’Hebron explica que un dels responsables del gran hospital li ha dit que s’han de prioritzar els temes de recerca per què cada minut d’investigació val 11 euros, i, per tant, de moment, deixa entreveure, que en la post-polio no s’investiga. Les vivències, el testimoni d’aquestes tres dones potser farà que reflexioni algú.

 

M’oblidava. Ara comptem amb una altra avantatge respecte fa uns anys. Tothom pot ser una mica periodista si difon els problemes que veu al carrer o als grans mitjans de comunicació, a través d’Internet. I aquí, a la Xarxa, podem trobar-nos tots, sense distàncies i graons professionals i ajudar a solucionar problemes o injustícies.